És real la vida? Esteim controlats per algú? - Natalia Yarema

Aquesta pregunta me la faig pràcticament des que vaig néixer a base d’un simple passatemps de la meva germana. Segurament us soni el famós joc de “Els  Sims” que, per definició de la Viquipèdia, “és un videojoc de simulació social i de vida, on cada ésser viu té una personalitat pròpia i es controla individualment de forma directa”. Amb quatre o cinc anys d’edat, en tenia prou per entendre que allà, darrere de la pantalla, la meva germana hi tenia una altra vida. Una vida diferent a la nostra, amb altres persones, però que vivien de la mateixa manera. És a dir, es casaven, tenien fills i morien, entre altres coses, com és evident. Però a part de les coses “naturals”, la gent també jugava a l’ordinador i també jugava al joc dels Sims. I a partir d’aquí, em formulava una pregunta;  quina certesa tenim sobre el fet  que nosaltres no som un joc dels Sims? Si nosaltres podem jugar a la vida d’algú, algú pot jugar a la nostra?

Aquestes preguntes es van basar en la meva gran imaginació i la recerca d’un sentit a la mort. No em deixava en pau la pregunta de “Com una vida tan bonica pot acabar d’una manera tan brusca i imprevista?” Deixant de banda els meus impulsos filosòfics, fa uns anys vaig descobrir la hipòtesi de la simulació, en la qual està basada la pel·lícula Matrix. En resum, tracta que nosaltres i el que anomenam realitat no som res més que una simulació programada per un ordinador. Aquest fet explicaria una sèrie de fenòmens, com ho serien les grans coincidències, el destí o el déjà vu, entre d’altres. Però, per afirmar o rebutjar aquesta hipòtesi, hem d’aclarir uns quants aspectes.

Per començar, hauríem d’entendre realment quins marges hi ha entre la realitat i la imaginació. El meu primer pensament respecte què és la realitat és que és tot allò que percebem, però recordant el “Mite de la Caverna” de Plató, aquesta hipòtesi es pot rebutjar immediatament. És cert que sembla que tothom sap què és la realitat. “No hi pot haver res més enllà, perquè no ho veim”. Però, i si realment vivim fermats a aquest planeta amb les forces de gravetat, que va definir Isaac Newton, i no sabem que hi ha una realitat més enllà de l'Univers? De fet, vam viure així fins a un determinat moment de la història de la humanitat. Tornant al cas, les paraules “imaginació” i “realitat” són antònimes. És a dir, representen significats totalment contraris. Per tant, la realitat es podria definir com a allò que no imaginam i la imaginació allò que no és real. Però quin és el límit entre allò que és real i allò que no ho és? És possible que estiguem imaginant una realitat i no en siguem conscients? Sense cap mena de dubte, és totalment possible. Un exemple seria la gent que confon els somnis amb la realitat. No són conscients de si el que estan experimentant és un somni - és a dir, una imaginació - o estan vivint en la nostra realitat, que, per cert, també podria ser imaginària, encara que no en fóssim conscients. Així doncs, és possible saber si una cosa és imaginària o no? Penso que tota la imaginació, de la qual ni nosaltres ni la gent al voltant en siguem conscients, es pot considerar com a realitat. Així i tot, potser no sigui certa a grans nivells, ja que sempre s’ha de tenir en compte que, tal vegada, percebem la realitat, però no de la manera que és, la qual cosa, possiblement, no arribem a saber mai.

D’altra banda, m’agradaria parlar sobre el destí, ja que repercuteix directament a la resposta. Si hi ha destí, vol dir que algú ja ha decidit per nosaltres el que ens passarà i, per tant, algú que ens controla o ha controlat. Al contrari, si no hi ha destí, tot el que experimentam és una combinació de casualitats matemàtiques, a la qual solem atribuir un element màgic. Les coincidències són tan poc freqüents com ens pensam o tot el que ens passa és una sèrie de coincidències? Així i tot, si sempre esteim envoltats de coincidències, tal vegada realment no ho són. En cas que això fos cert, voldria dir que totes les coincidències ja no serien coincidències, sinó un patró. Si he de baixar de ca meva a comprar pa al supermercat, encara que no ho noti, em trobaré un munt de coincidències. Quina coincidència que l’ascensor no s’hagi espatllat en el moment que jo necessitava baixar, quina coincidència que el supermercat estigui obert, quina coincidència que hi hagi pa, etc. És això el que anomenam destí? Potser el destí no és el que ens controla, sinó el patró que seguim per arribar a un determinat final, encara que aquest camí no depengui de nosaltres. L’explicació a tots aquests fets seria un simple factor d’aleatorietat matemàtica convertit en un sentit per viure. L’esperança de què ens passi qualque cosa bona, de què trobi una bona feina, de què trobi l’amor de la meva vida… Tot açò està basat en qüestions matemàtiques que depenen d’una sola cosa: l’atzar, a les quals donem un sentit romàntic perquè la vida no sigui tan insípida. Així doncs, existeix el destí? Depèn del que entenguem per aquesta paraula. La romantització de factors matemàtics, sens dubte, existeix. Ara bé, l’existència d’un fet superpoderós i omnipotent que ens controla i decideix per nosaltres… ho dubt molt.

En darrer lloc, penso que no esteim controlats per ningú, sinó que més aviat ens trobam vinculats i esteim sotmesos a l’aleatorietat. La nostra vida duu essent una coincidència única durant milions d’anys, on l’atzar ha estat present en cada minut de la seva existència i hi estarà fins al final. No obstant això, precisament aquestes coincidències matemàtiques són les que ens fan creure que hi ha algú o algun fet que ens controla, cosa que és molt difícil de demostrar. Tracto amb molt escepticisme aquestes idees, tant religioses, com aquelles que van més enllà, com la Matrix, ja que no es pot afirmar res fins que no es demostri el contrari. No podem estar als núvols tota l’estona, hem de tenir un pensament crític i no conformar-nos amb la realitat que ens volen imposar. Com a molt, podria acceptar la idea  que vivim enmig de no-res i que l’Univers és un buit infinit, sense cap mena de límit, ja que, de moment, no hi ha cap altra idea racional que pugui servir com a resposta a aquesta pregunta.

Per concloure la meva argumentació basada en les reflexions anteriors podria dir: és real la vida? Penso que sí. Fos el que fos, un joc d’ordinador, una simulació, un buit enmig del no-res, seria una realitat. Aquesta, doncs, la percebem, però potser no de la manera que pensam que és. No obstant això, continua essent una realitat i qui ha dit que només hi ha una única realitat? En el món dels daltònics, també tot és real, però no ho perceben de la manera que ho feim nosaltres. Qui té la raó? Segurament no ho arribem a saber mai, però un daltònic no s’imagina les coses en blanc i negre, és la seva realitat i no una qüestió d’il·lusions. Així doncs,  penso que la vida és real, la qüestió és com ho puguis percebre i si hi ha una manera correcta d’interpretar aquest estat biològic i químic.