Les persones neixen dolentes o s'hi tornen amb el temps? - Ariadna Nieto Cardona

El meu objectiu amb aquest text és explicar quines són les dues postures que pot adoptar la meva pregunta, i, amb una sèrie d’arguments, defendre la meva opinió quant a la que considero que podria ser una resposta vàlida per a aquesta.

Primer de tot, cal dir que el bé i el mal són conceptes que no tenen una definició concreta, és més, són totalment subjectius, ja que tothom en té una opinió formada. No és tant una opinió, sinó un ‘criteri’ que tothom té. És aquest criteri el que, en qüestió de segons, davant una situació nova, ens permet concloure si algú ha actuat bé o malament. Però aquest no està acompanyat d’una reflexió ètica anterior, ja que, en el moment en què es demanen arguments sobre per què està malament alguna cosa, no hi ha respostes amb la mateixa rapidesa que en la que s’ha classificat aquell fet.

Les persones classificam els fets utilitzant el sentit comú, però es necessita un argument sòlid basat en l’ètica que justifiqui per què alguna cosa està bé o no. Són aquests arguments ètics els que fonamenten les bases de les lleis i dels drets humans. És per això que, quan parlam de matar, hi ha una opinió universal sobre que això està malament pel simple fet que darrera aquesta opinió hi ha un argument sòlid inqüestionable.

Bé i mal impacten de forma contínua a la vida individual i col·lectiva de l’ésser humà. Afecta de manera global l’existència humana, la qual anhela per eliminar el mal intentant arribar a una ‘societat perfecta’. El problema comença en el moment en què es vol classificar alguna cosa com quelcom ‘dolent’, ja que qualsevol simple objecte o acció pot ser classificat com bo o dolent per una infinitat d’atributs susceptibles de ser ‘jutjats’ positiva o negativament.

Amb el mite d’Adam i Eva ja es va representar la maldat, mostrant-la com el fet de pecar, de trencar les normes. Amb els grecs es va representar la maldat fonamentalment amb mals naturals, malalties, dolor, inundacions, sequeres…

Des del meu punt de vista, una manera acceptable de definir el bé podria ser allò que es refereix a totes les accions que una persona fa, que per ella mateixa són moral i èticament correctes, i que, alhora, estiguin acceptades dins les lleis establertes del país.  Per altra banda, el mal el definiria com tot allò que sobrepassa les lleis i que afecta negativament a un altre individu.

A partir del que acabo de dir, veiem com l'ésser humà, des del principi de la humanitat, ha fet coses perjudicials per a la seva espècie, però la pregunta és: ho ha fet conscientment o per instint propi?

Doncs bé, per una banda es podria pensar que la maldat és un tret genètic, que heretem dels nostres progenitors. Igual que heretem trets físics, existeix la possibilitat de poder adquirir comportaments i semblances de conducta dels nostres avantpassats. En aquest cas entraria en joc l’educació, ja que depenent de les bases educatives que cada persona rep, aquests comportaments heretats es podrien reconduir.

Això podria recolzar la idea que en el moment en què no tenim una referència de conducta ‘adequada’, feim ús del nostre instint propi, aquella actitud que no s'aprèn ni s'ensenya i que l’ésser humà ha tingut des dels seus inicis. Allò que ens fa utilitzar el nostre criteri, sense fonaments ètics, i el qual ens fa actuar de forma primitiva. Però l’instint propi no és una conducta bona o dolenta, sinó allò que tot ésser viu cerca, la seva supervivència. Es pot observar amb els nadons: tot i que ja tenen un caràcter establert, els seus actes no són racionals. Per tant, no hi ha maldat, sinó que el seu cervell primari i encara no desenvolupat totalment fa que reaccionin als estímuls de forma instintiva, buscant el seu benestar i, com he dit abans, la seva supervivència.

Relacionat amb el que  acabo de dir,  donem lloc a una nova postura, la qual defensa que l’ésser humà no neix ni bo ni dolent, sinó que, amb el temps, cada persona va desenvolupant el seu propi caràcter. Com sigui aquest depèn dels diferents factors que hi ha a la vida de cada persona, sent aquests l’educació que un rep, l’entorn en el qual creixem, els valors que rebem, i les persones que ens envolten.

Les persones ens relacionem captant estímuls i reaccionant a ells. Com ens ensenyin a actuar davant aquests i com gestionar-los és el que fa que en un futur una persona es comporti d’una manera o l’altra. 

Per tant, des del meu punt de vista, ningú no neix dolent. Som éssers que estem en constant canvi i desenvolupament. Dependrà de la societat en la qual cresquem i les situacions que ens toqui viure el que determinarà la nostra conducta. 

En conclusió, les persones canvien, i no per un fet puntual es pot classificar a algú de bo o dolent, sinó que és com aquesta actua davant les adversitats de la vida el que realment ens diu com és una persona.