Què ens defineix com a persona: els nostres pensaments, les nostres accions o les opinions externes? - Paula Miranda Garcia

Aquesta és una pregunta que m’he demanat a mesura que he anat creixent. Ara que sóc un poc més madura m’adono que he estat cercant aprovació externa tota la meva vida, sense preocupar-me per la meva pròpia percepció, fins al punt de modificar els meus gustos i personalitat per a agradar a les persones al meu voltant. Avui en dia ja no tinc com a única prioritat l’opinió dels altres, però em segueix costant entendre qui sóc, especialment quan hi ha un conflicte entre com em veuen, com em veig i el que faig. En aquesta redacció, parlaré sobre cada punt principal de la pregunta i els dubtes que em sorgeixen amb cadascun d’ells per intentar arribar a una conclusió. El que sé  segur és que, com que cada individu és diferent i cada grup també, la resposta canvia depenent de qui se la demani.

Primer de tot, voldria parlar dels conceptes subjectius. Quant a la percepció de nosaltres mateixos, és un punt amb molt de pes. Nosaltres som les úniques persones capaces de realment saber tot sobre nosaltres mateixos i entendre els nostres pensaments. El problema de fixar-nos en només aquest punt de vista és que, en ser nosaltres mateixos, aquestes opinions estan, en la majoria dels casos, completament influïdes per la nostra percepció dels fets. Per exemple, hi ha persones que estan fent coses moralment incorrectes, com enganyar  la seva parella, però que consideren que hi ha una raó per a això i, per tant, es pensen que estan fent allò correcte. Per altra banda, és fàcil trobar  individus amb problemes d’autoestima o que no es creuen les seves pròpies fortaleses i acaben tenint percepcions negatives de si mateixos, sense que siguin necessàriament veritat.

Una altra qüestió a tractar dins la subjectivitat són les opinions externes. Aquestes opinions són també molt importants, ja que a més de tenir un punt de reflexió per part de l’individu, també estaran molt enllaçades amb fets reals, i per tant tindran un punt d’objectivitat en molts casos. Així i tot, també hi haurà un nivell alt de subjectivitat perquè les úniques experiències i opinions teves que són capaços de jutjar són les que tu mostres. Un amic o conegut només coneix la part que mostres i li contes, i, per tant, la teva percepció influeix la seva. Sóc el que aparento? Si faig una cosa que no afecta  ningú i que mai no es sabrà, aquest acte pot arribar a afectar  qui sóc?

En darrer lloc tenim el que feim. Els fets són, òbviament, la idea més objectiva que ens podem trobar. Les coses que ocorren són indiscutibles, si em presento de forma amistosa puc arribar a la conclusió que sóc una persona que es mostra amistosa. A mesura que escrivia aquesta redacció, he anat pensant que la resposta de qui sóc la trobaria als meus actes; al contrari, ara que començo a reflexionar sobre aquest punt en concret, m’adono que hi ha una pregunta que no sé respondre: realment existeix una realitat objectiva? Potser sí que existeix, però, puc ser una bona persona, amable o treballadora objectivament? No són aquests conceptes creats per nosaltres i, per tant, subjectius?  No s’utilitzaran aquests fets com a material per a què les persones treguin les seves conclusions? Quan dic que em jutjaré pels meus actes per a saber qui sóc (que podrien ser ser amable, respectar els demés, tenir molt talent a l’esport, per exemple) no estic irremeiablement utilitzant la meva pròpia percepció?

Sóc incapaç d’arribar a una conclusió definitiva. La conclusió no pot ser una falsa objectivitat que depèn de qui la interpreta. Per altra banda, tampoc no puc arribar a una de les respostes personals i subjectives; si ara dic “al meu cas, les opinions dels altres em defineixen”, bàsicament admeto que estic d’acord ( o com a mínim, una part de mi està d’acord) amb com m’han jutjat, i, per tant, aquesta opinió és ara també la meva . Digui el que digui, si expresso qualsevol conclusió, estic manifestant els meus propis pensaments i, per tant, la meva percepció. Aquesta resposta sobre mi mateixa podria ser contestada per qualcú que no sigui jo per a evitar aquest problema, però en aquest cas la resposta al final seria l’opinió externa. La meva única conclusió temporal, després d’haver expressat les idees anteriors, és que aquesta pregunta, al manco com està formulada, no té una resposta clara.